La Gavina

Allà hi era ella: quieta. Amb el bec apuntant a l’horitzó, semblava que formés part d’aquell enrenou de roques relliscoses i punxegudes. Les onades anaven i venien cada vegada amb més força, esclatant d’escuma blanca contra l’espigó, era com si milers d’espurnes d’aigua salada volguessin acaronar-la. De cop obre les ales i mandrosament, comença a bategar-les i aixeca el vol. Era tan elegant, tan gràcil! El seu plomatge era gris, com el color de les cendres d’olivera. Sola, arraulida damunt la sorra i amb una pregària als llavis, va veure com se n'ava mar endins: la gavina

Oh, gavina voladora
que volteges sobre el mar
i al pas del vent mar enfora,
vas voltant sense parar
a la platja assolellada
platja de dolços records
on dia i nit i fa estada,
la nina dels meus amors.

Quan la vegis sola
prop la quieta onada
dóna-li la besada
que li envio més fervent
digues-li que sento
dolça melangia
i que en ella penso
en tot moment.

Oh, igual que tu gavina
el mar pogués jo travessar
fins arribar a la platja
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina entre somnis
és tan grat acariciar.

Quan la vegis sola
prop la quieta onada
dóna-li la besada
que li envio més fervent
digues-li que sento
dolça melanguia
i que en ella penso
en tot moment.

Oh, gavina voladora
que volteges sobre el mar
i al pas del vent, mar enfora,
vas voltant fins arribar
a la platja assolellada
platja de dolços records
on dia i nit i fa estada
la nina dels meus amors.

Marina Rossell