Cançó de matinada.
Cançons de matinades que broden els records d’un passat.
Colors d’albades que entraven pels finestrons i tenyien les parets de promeses.
Despertar de somnis.
Olor del cafè de tupí, de pa torrat al foc,...
Brogit de persones, carros i bèsties.
El sarró a l’esquena i la bóta de vi.
De pastura en pastura, de sol a sol.
LA TIETA
La tieta seguint la rutina de sempre. El missal a la mà i cap a missa de vuit, no fos pas que el mossèn la trobés a faltar. Dos cops per setmana comprava el pa, rodó però no massa, deia, ben torrat però no cremat, afegia. La tieta Carme va ésser tieta per imposició de l’oncle Ramon, el seu pare. Carmeta: “tu et quedaràs a casa per cuidar-me”, li dia, “ja saps que jo sol no me’n surto”. I la Carmeta, obedient, així ho va fer. Comprava el palmó, donava uns cèntims al mes al seu fillol, el meu pare, i li feia la crema amb sucre cremat com a ell li agradava. Va morir sola mentre dormia, no va voler anar a viure a casa de ningú.
Va morir la senyoreta. Descansi amb pau.
Per Sant Joan es feia neteja de les golfes, i totes aquelles andròmines que s’havien acumulat durant l’any, feien cap a la foguera, i també els mals records, algunes vegades. Era la primera festa grossa de l’estiu, es feia molt xivarri pels carrers. Estrenàvem un vestit, anàvem de revetlla, encara que no sempre ens venia a treure a ballar el xicot que volíem, els pares ens deixaven arribar més tard a casa i això sempre era bo. Però els anys han passat i ens han allunyat a tots d’aquells carrers.
Gina