Quan ets petit t'enamores de coses que només els ulls d'un infant són capaços de veure. A tots ens ha passa això. Un tronc amb una forma estranya, una joguina trencada, una nina sense cabells,... A mi el que em tenia el cor robat era una peça que hi havia a l'habitació dels meus avis, a sota del finestró: un palanganer. Era una peça de fusta marró amb quatre potes tornejades, a la part superior, dins d'un forat gran, hi havia una palangana blanca coronada per una sanefa de flors blaves molt petites i a la part inferior el forat s'estrenyia per aguantar una gerra panxuda plena d'aigua. En un costat del palanganer l'avia hi tenia penjat el pentinador, aquell pentinador que jo l'utilitzava per convertir les meves nines en princeses. A l'altra banda hi havia una tovallola blanca de fil i amb puntes, amb la que l'avi s’eixugava la cara el diumenge després d’afaitar-se. Enfilat sobre dos braços de fusta hi havia un mirall quadrat. Que bonic era!!! Pot ser si el veiés ara diria que no n'hi havia per tant però, com que ningú deia que era lleig, per a mi era molt maco.
Del present hi ha tantes coses que em tenen meravellada, pot ser perquè m'he tornat més observadora o perquè amb els anys aprens a donar més valor a les coses petites, ves a saber. Però m'agrada l'olor del fum de llenya que sense cap pressa, van abocant les xemeneies dels pobles, les onades eixerides quan esclaten a la sorra, bado mirant les formigues, que ben afilerades, van omplin la seva eixida, i el sol ponent, ple de vida i de color, però que a poc a poc es va marcint per deixar lloc a la negra nit, els estels, amb vestits de mil colors enlairant-se, pintant el cel d'alegria però buscant la llibertat. Quan me n'adono de totes aquestes coses es com si el mon hagués estat encantat i mai ningú m'ho hagués dit.
