Retalls de vida.

Amb fils de coure

trena fort les tristeses,

que no s'escampin!

Dona de lletres,

atleta de la vida,

estàs ferida.

Mercè, valenta,

les Furies et criden

t'ha arribat l'hora.

Llàgrimes fredes,

i no pots defugir-les.

Finestra closa.

Ha estat tot un plaer.

No vull pas dir-vos adéu, aquesta paraula em sembla massa definitiva, diguem que només faig un parèntesi, una mica llarg, en el meu aprenentatge constant de literatura.
Quan he de fer els deures em poso davant d’aquest aparell i els dits, juganers, van enfilant-se per damunt de les lletres fins que, al cap d’una bona estona, prement aquí i allà, n'han sorgit paraules més o menys entenedores, doncs avui no em surt res. Per què jo, el que voldria, el que m’agradaria ara seria poder donar les gracies a tots i a totes amb els que he compartit tantes tardes de dimarts, voldria parlar del somriure de la Magda, el que porta dibuixat a la cara quan entra a classe; de la paraula precisa que la Carme Juan sempre té amagada a la màniga, com aquell mag que es treu un conill del barret com si fos d’allò més normal; de la M Cinta i les paraules de la seva terra, que sempre troba forats per entaforar-les; de la Raimunda amb el seu “ai, que això jo no ho se fer”, i després fa uns escrits amb “dibuixos” preciosos; voldria dir quelcom de la Laura, la buscadora de paraules, la noia del accent més simpàtic que conec; de la Teresa Alonso que no li agrada donar importància a allò que fa, però que a totes ens agrada molt; de la Corry, la nostra pintora voldria dir-li que estic convençuda de que, algún dia, acabarà de llegir l’ Ulisses; de la Rafela, voluntariosa amb les tecnologies, parladora i riallera; de la M Carmen Lacasa, que s’esforça cada dia per poder escriure millor en català; de l’Alba, eixerida i observadora; de la Montse que ja s'atreveix a escriure, i de la nostra “conta contes” la Margarita, m’hagués agradat molt escoltar-ne un, segur que hi hagués badat. I de la Dolors, voldria dir tantes coses de la Dolors !!! Per exemple, que ha estat ella la que m’ha fet adonar que m’agrada escriure, que gràcies a ella he llegit una mica de poesia, abans hagués estat incapaç de fer-ho perquè no m’agradava, que quan entra a la classe ens contagia a totes la seva curiositat per les coses, la seva vitalitat. I l’Oriol, el nostre Oriol!!! A ell voldria agrair-li la paciència que ha tingut amb mi. Oriol, al meu ordinador aquest botó no hi és! Oriol, jo no he fet res però s’ha esborrat tot! Oriol, he perdut la foto! Déu meu, ensenyar tecnologia a persones de la meva edat té molt mèrit.

De tot això m’agradaria poder parlar, però no em surten les paraules. Deixeu doncs que faci meves les de un gran poeta, que us he de dir, jo no he buscat, són elles les que m’han trobat.

Podem, si vols, asseure'ns als mateixos
sillons de sempre i rellegir els poemes
que vas escriure fa temps.

No sembla
sinó que el món s'acabi en els prestatges
on s'arrengleren llibres i silenci,
pols de paraules i records.

No oblidis,
però, que a fora hi ha gent, els altres,
i la feixuga càrrega dels dies.

Se't corcarà la veu de tan solemne
si no surts al carrer, i et veuràs créixer
lligat a tu mateix, com una rosa.

Car no perdura el vent de les paraules
sinó el risc de donar-se per comprendre,
i el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cada dia no es perd als qui lluiten.



Miquel Martí i Pol
(Poesia completa)

Fregall d'espart.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

Plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,

Sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

I sabó de pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell i picamatalassos,

Esponja, pala de plegar escombraries,

Gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

MM Marçal. Cau de llunes.

Algun dia...

Algun dia, sense presses, faré una casa amb mimoses grogues com el sol de l'hivern i, al seu resguard, escriuré mil contes que provoquin mil rialles.

Algun dia, sense presses, agafaré una onada blava amb crestes blanques com la neu, la portaré al bosc i li ensenyaré com són de bonics els esquirols.

Algun dia, sense presses, agarraré un bon feix de llenya i quan arribi la nit l'encendré, vull que les flames donin escalfor a la lluna, i que les guspires rialleres acaronin sa blancor.

Algun dia, sense pressa, agafaré una almosta d'aigua freda, l'ompliré de la nostra poesia, la llançaré cap amunt i després li diré al vent que l'escampi per tot arreu.

Tot això, algun dia ho faré.

Del passat i del present.

Quan ets petit t'enamores de coses que només els ulls d'un infant són capaços de veure. A tots ens ha passa això. Un tronc amb una forma estranya, una joguina trencada, una nina sense cabells,... A mi el que em tenia el cor robat era una peça que hi havia a l'habitació dels meus avis, a sota del finestró: un palanganer. Era una peça de fusta marró amb quatre potes tornejades, a la part superior, dins d'un forat gran, hi havia una palangana blanca coronada per una sanefa de flors blaves molt petites i a la part inferior el forat s'estrenyia per aguantar una gerra panxuda plena d'aigua. En un costat del palanganer l'avia hi tenia penjat el pentinador, aquell pentinador que jo l'utilitzava per convertir les meves nines en princeses. A l'altra banda hi havia una tovallola blanca de fil i amb puntes, amb la que l'avi s’eixugava la cara el diumenge després d’afaitar-se. Enfilat sobre dos braços de fusta hi havia un mirall quadrat. Que bonic era!!! Pot ser si el veiés ara diria que no n'hi havia per tant però, com que ningú deia que era lleig, per a mi era molt maco.

Del present hi ha tantes coses que em tenen meravellada, pot ser perquè m'he tornat més observadora o perquè amb els anys aprens a donar més valor a les coses petites, ves a saber. Però m'agrada l'olor del fum de llenya que sense cap pressa, van abocant les xemeneies dels pobles, les onades eixerides quan esclaten a la sorra, bado mirant les formigues, que ben afilerades, van omplin la seva eixida, i el sol ponent, ple de vida i de color, però que a poc a poc es va marcint per deixar lloc a la negra nit, els estels, amb vestits de mil colors enlairant-se, pintant el cel d'alegria però buscant la llibertat. Quan me n'adono de totes aquestes coses es com si el mon hagués estat encantat i mai ningú m'ho hagués dit.

La rosa de l'abril.

Misteriosa com un llibre abans d'esser llegit. Enigmàtica, sense gosar a esclatar esperant la tebiesa del sol què amb el seu alè li dona la vida. Tímida però amb el cap ben alt, va descabdellant-se i ens mostra a poc a poc la bellesa del seu vestit. S'ha produït la metamorfosi! D'un didal petit, verd i a vegades aspre, n'ha sortit ella joiosa, vermella, lluenta, sua, perfumada, embriagadora.

Mira que ho és de bonica LA ROSA.

Atena i Les filadores. Velazquez.

Atena, devesa de la sabiduria, l'estratègia i les guerres justes .... guerres justes?

Al museu del Prado hi podem trobar un meravellós quadre de Velázquez anomenat “Les filadores” i que segons diuen els escrits, darrera d'aquesta vellesa hi ha una història. Us l’explicaré.
L’Aracne era una de les millors filadores de Grècia, però es va tornar tant vanitosa de les seves habilitats que deia que el seu art era millor que el d’Atena. Atena li va donar l’oportunitat d’empenedir-se’n fent-se passar per una velleta i avisant-la de que no ofengués als deus . L’Aracne se’n va riure i va voler que es fes un concurs de filadores per demostrar les seves virtuts. Atena, altra vegada disfressada de vella, hi va participà teixint l’escena de la seva victòria sobre Posseidó. L’Aracne va fer un tapís on es mostraven diferents episodis d’infidelitat del déu Zeus amb Europa, Danae, etc. ( Això es veu al fons de la pintura). Atena es va enfurismà de tal manera per la irrespectuosa reproducció dels errors dels deus què, despullant-se de les robes que duia, es va mostrar qui era i li va trencar el teler. Però no en va tenir prou amb això, perquè sempre en podia obtenir un altre, plena de ràbia la va convertir amb una aranya, dient-li que així tota la vida que li restés faria allò que més li agradava: teixir.