dimecres, 24 de febrer de 2010

Ha estat tot un plaer.

No vull pas dir-vos adéu, aquesta paraula em sembla massa definitiva, diguem que només faig un parèntesi, una mica llarg, en el meu aprenentatge constant de literatura.
Quan he de fer els deures em poso davant d’aquest aparell i els dits, juganers, van enfilant-se per damunt de les lletres fins que, al cap d’una bona estona, prement aquí i allà, n'han sorgit paraules més o menys entenedores, doncs avui no em surt res. Per què jo, el que voldria, el que m’agradaria ara seria poder donar les gracies a tots i a totes amb els que he compartit tantes tardes de dimarts, voldria parlar del somriure de la Magda, el que porta dibuixat a la cara quan entra a classe; de la paraula precisa que la Carme Juan sempre té amagada a la màniga, com aquell mag que es treu un conill del barret com si fos d’allò més normal; de la M Cinta i les paraules de la seva terra, que sempre troba forats per entaforar-les; de la Raimunda amb el seu “ai, que això jo no ho se fer”, i després fa uns escrits amb “dibuixos” preciosos; voldria dir quelcom de la Laura, la buscadora de paraules, la noia del accent més simpàtic que conec; de la Teresa Alonso que no li agrada donar importància a allò que fa, però que a totes ens agrada molt; de la Corry, la nostra pintora voldria dir-li que estic convençuda de que, algún dia, acabarà de llegir l’ Ulisses; de la Rafela, voluntariosa amb les tecnologies, parladora i riallera; de la M Carmen Lacasa, que s’esforça cada dia per poder escriure millor en català; de l’Alba, eixerida i observadora; de la Montse que ja s'atreveix a escriure, i de la nostra “conta contes” la Margarita, m’hagués agradat molt escoltar-ne un, segur que hi hagués badat. I de la Dolors, voldria dir tantes coses de la Dolors !!! Per exemple, que ha estat ella la que m’ha fet adonar que m’agrada escriure, que gràcies a ella he llegit una mica de poesia, abans hagués estat incapaç de fer-ho perquè no m’agradava, que quan entra a la classe ens contagia a totes la seva curiositat per les coses, la seva vitalitat. I l’Oriol, el nostre Oriol!!! A ell voldria agrair-li la paciència que ha tingut amb mi. Oriol, al meu ordinador aquest botó no hi és! Oriol, jo no he fet res però s’ha esborrat tot! Oriol, he perdut la foto! Déu meu, ensenyar tecnologia a persones de la meva edat té molt mèrit.
De tot això m’agradaria poder parlar, però no em surten les paraules. Deixeu doncs que faci meves les de un gran poeta, que us he de dir, jo no he buscat, són elles les que m’han trobat.

Podem, si vols, asseure'ns als mateixos
sillons de sempre i rellegir els poemes
que vas escriure fa temps.

No sembla
sinó que el món s'acabi en els prestatges
on s'arrengleren llibres i silenci,
pols de paraules i records.

No oblidis,
però, que a fora hi ha gent, els altres,
i la feixuga càrrega dels dies.

Se't corcarà la veu de tan solemne
si no surts al carrer, i et veuràs créixer
lligat a tu mateix, com una rosa.

Car no perdura el vent de les paraules
sinó el risc de donar-se per comprendre,
i el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cada dia no es perd als qui lluiten.



Miquel Martí i Pol
(Poesia completa)

2 comentaris:

  1. El plaer ha estat nostre!

    Trobarem a faltar la teva simpatia, els teus comentaris sempre entusiastes, el teu accent que no ha passat per l'adreçador de la normalització massa neutra, els tocs de màgia dels teus escrits. I, sí, el reconet de la classe semblarà ben buit.

    Que visquis un munt de bones experiències! Visitarem el teu blog.

    Una abraçada forta, forta.

    ResponSuprimeix
  2. Seguiré esforçar-me per arribar a escriure un dia con tu
    Que et vagi molt bé.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix